Marina Abramović, en el pròleg de Volver al padre, escriu que l’objectiu d’un artista de performance és «posar en escena la por primordial al dolor, a la mort i a tot el que compartim en les nostres vides, per posteriorment mostrar-lo i evidenciar-lo enfront d’una audiència»1. El performer es converteix, així, en el mirall al qual en massa ocasions ens resistim a mirar, conscients que el que s’hi reflecteix parlarà de les nostres pors, però també de les nostres culpes.
